Una consulta recurrent que ens fan es refereix a què fer quan truquen les empreses de recobrament?
El deutor que no pot pagar puntualment els seus deutes, habitualment comença a rebre trucades telefòniques dels seus creditors, o d’empreses contractades per aquestes per intentar recobrar els deutes contrets, pendents de cancel·lació. És una pràctica habitual que s’emmarca en l’àmbit de les reclamacions extrajudicials.
El problema sorgeix quan els impagaments s’acumulen i aquestes trucades telefòniques es fan més constants i amb un to més desagradable. A això cal afegir la incessant correspondència recordant les obligacions de pagament, els avisos per correu electrònic, etc. que poden arribar a tensionar qui rep aquesta allau de reclamacions i no pot pagar el seu deute.
La veritat és que, a través de la “Llei de Segona Oportunitat” aquests inconvenients s’han de veure força frenats ja que, un cop iniciada la mediació de concursal, es contacta amb tots els creditors per indicar l’inici de negociacions i és a través del mediador concursal que s’hauran de canalitzar totes les reclamacions.
Tot i que això és així, i l’inici de negociacions sol frenar el flux de reclamacions per via de correu postal, recepció de correus electrònics o trucades telefòniques, el cert és que no sempre cessen immediatament totes les trucades, podent demorar-se el fre, la qual cosa pot generar ansietat a qui rep aquests avisos, ja que no entén el motiu pel qual segueixen insistint-ho quan s’ha fet el que indica la Llei, iniciant una negociació extrajudicial amb tots els seus creditors alhora, a través de la mediació concursal .
En aquests casos convé que el deutor indiqui clarament a qui li diu que s’ha iniciat el procediment de “Llei de Segona Oportunitat”, que proporcioni les dades de contacte del seu mediador concursal, adverteixi a la seva “assessor llei segona oportunitat” de la situació existent, i bloquegeu aquests números, per evitar comunicacions indesitjades.
I és que en algunes ocasions -per sort, són les menys- les empreses de recobrament mantenen conductes que, en evitació de mals majors, han de ser reconduïdes per no sobrepassar escenaris que el nostre Codi Penal ha definit com a conductes sancionables.
De vegades, la persona ofesa utilitza per definir la situació que pateix, diversos termes que no sempre s’ajusten a la realitat que intenta descriure. Això és causa del desassossec generat o la tensió soferta. De vegades s’al·ludeix, per exemple, al terme “amenaces” (recollit en art. 169 i ss CP) quan en realitat es podria tipificar la conducta de simple molèstia.
Per això, per tal de proporcionar més informació, resumim alguns dels tipus penals recollits en el nostre ordenament i que convé advertir, per si se superessin certs límits que sempre cal observar:
Delicte de coaccions: l’art. 172.1 CP indica que “el que, sense estar legítimament autoritzat, impedeix a un altre amb violència fer el que la Llei no prohibeix, o el compel·liés a efectuar el que no vol, sigui just o injust, serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a tres anys o amb multa de 12 a 24 mesos, segons la gravetat de la coacció o dels mitjans emprats.”
Delicte d’assetjament: l’art. l’art. 172 ter CP indica que “serà castigat amb la pena de presó de tres mesos a dos anys o multa de 6 a 24 mesos el que assetgi una persona duent a terme de forma insistent i reiterada, i sense estar legítimament autoritzat, alguna de les conductes següents i, d’aquest manera, alteri greument el desenvolupament de la seva vida quotidiana: 1r La vigile, la persegueixi o busqui la seva proximitat física, 2n Establiu o intenteu establir contacte amb ella a través de qualsevol mitjà de comunicació, o per mitjà de terceres persones, (…)”
Convé tenir present que el Tribunal Suprem, amb abundant jurisprudència, ha establert la concurrència d’elements del tipus que cal observar en cadascun dels supòsits descrits al CP, perquè es consideri la rellevància de l’acció denunciada.
Així, per exemple, respecte l’assetjament, entre altres circumstàncies, ha d’existir una limitació efectiva de llibertat d’obrar de qui rep les comunicacions, de manera que la simple molèstia o el temor presumible no constitueixen una situació que s’emmarqui en aquest tipus penal. Per això ha de tractar-se de comunicacions insistents, reiterades, sense legitimació i amb greu alteració de la vida quotidiana, i aquest és un element fonamental a demostrar.
Respecte de les coaccions, podent ser lleus o greus, concorren moltes de les circumstàncies descrites en relació amb l’assetjament, a més de referir-se a una conducta que haurà de comptar amb necessària intensitat i amb ànim de compel·lir-lo a efectuar allò que no vol o impedir fer allò que la Llei no prohibeix.
Pel que fa a les amenaces, l’art. 171.7 CP indica que “fora dels casos anteriors, el que de manera lleu amenaci a un altre serà castigat amb la pena de multa d’un a tres mesos.” Recordem que hi ha d’haver amenaça de causar un mal que constitueixi un delicte (de diversa índole), per tant gaudint l’amenaça de credibilitat suficient. No parlem d’una simple molèstia.
Per això, en circumstàncies com les descrites, sabent que possiblement es tracta únicament d’una circumstància conjuntural o temporal, que amb l’aplicació de la “Llei de Segona Oportunitat” les trucades s’temperarà, reduirà, frenarà o acabarà, convé sobretot mantenir la calma i saber que hi ha mitjans legals de defensa i que compta amb la seva “assessor llei segona oportunitat” que canalitzarà la situació de la millor manera possible, en funció del seu cas particular i les circumstàncies de cada situació.
Si us trobeu en una situació com la descrita, no dubteu a contactar amb nosaltres.